Article publicat al numero 44 de la revista ONGC. Primavera de 2011.
Desenvolupament sostenible, sensible i complex

El món menester d’una carícia. Una carícia que desperti amb delicadesa la sensibilitat de les nostres consciencies dormides, amb la voluntat de projectar sobre els somnis col·lectius del món una nova forma d’entendre la vida.

I es que fins als nostres dies, i des que Descartes sentenciés: “Cogito ergo sum”[1], la humanitat s’ha refugiat sota un paradigma marcat pel racionalisme, que no racionalitat, que ha homogeneïtzat el horitzons de l’espècie humana en paisatges dibuixats amb esquadra i cartabó, emmarcats per l’abundància i competència de fustes privilegiades, i penjats sobre parets empaperades amb retalls de misèria social, ambiental i moral.

Sens dubte, comprendre el món des del model mecanicista, determinista i positivista ens ha dut grans dosis de progrés, en bona mesura diluïdes dins el verí del creixement; però també grans porcions de desequilibri social i ambiental que han dut al planeta al moment de crisi actual. I és que la Modernitat està deixant enrere un món partit, concebut com a un rellotge precís, on cada peça ocupa una posició d’un engranatge complicat, lineal i excloent, on la interelacionalitat, la bellesa i la diversitat no hi tenen cabuda. I és aquí on ha de radicar el gran canvi. Popper ja parlava a “Sobre núvols i rellotges”[2] de la necessitat de girar el rumb paradigmàtic del rellotges cap al dels núvols. Núvols on cada gota depengui de totes les altres gotes i del propi núvol, on les formes siguin importants, diverses, espontànies i complexes, i on la imaginació, la creativitat i la bellesa, puguin transformar les gotes en llàgrimes que emmirallin un San Martí d’emocions...

Interdisciplinarietat

Heus aquí doncs, el que ha de ser el gran repte de futur per l’Educació Ambiental. Treballar en el propòsit de canviar el vell model, per un de nou que incorpori de forma general, i entre d’altres propostes, la interdisciplinarietat com a punt de partida des d’ on començar a caminar. Avançant cap a una visió complexa i sistèmica del món, on totes les parts de la realitat coexisteixin interelacionades, de forma recíproca i interdependent, creant una gran xarxa relacional reflexiva i emocional de necessitats, informacions i coneixements. Així, amb el convenciment d’observar el món des de la talaia interdisciplinària, no es pot concebre un anàlisis de la problemàtica ambiental sense la parcialitat econòmica, la desraó del lliure mercat sense els desequilibris socials, els pèrfids contrastos de les necessitats d’uns i altres sense l’empobriment ètic i moral, i aquest, sense la decadència política...Podríem així, continuar teixint disciplines que acomodessin aquest gran filat relacional de forma més complexa, més interdependent, més pròxima a la realitat global i local que se’ns presenta dia a dia en forma d’actituds individuals i col·lectives cada cop més vinculades, retroalimentades i dependents les unes amb les altres. Només d’aquesta manera, des de la capacitat d’interpretar els lligams que sostenen la vida, podrem afrontar el repte de superar la crisi ambiental i social del nostre temps i de les generacions futures. I es que els nusos que ens lliguen no són sols presents...

Desenvolupament de la sensibilitat

En un altre pla, però en la mateixa direcció de canvi paradigmàtic, es fa necessari recuperar de les velles romanalles que ha anat abandonant la Modernitat, la sensibilitat que la humanitat, en un procés paradoxal d’auto deshumanització, ha anat substituint durant aquests darrers segles per xifres, beneficis i eficiències. Així, l’Educació Ambiental ha d’avançar també pel camí del desenvolupament de la sensibilitat, procurant crear espais individuals i col·lectius on hi tinguin cabuda emocions, intuïcions, i valoracions qualitatives del món, que interactuïn amb els anàlisis purament quantitatius que fins ara, han tingut en exclusiva la capacitat d’interpretar realitats i de crear-ne de noves. D’aquesta manera, fal·làcies conceptuals que conviuen amb concupiscència sota el sostre protector del capitalisme, com per exemple la de linealitzar felicitat amb PIB, la d’amagar desesperació i desigualtat rere taxes d’immigració, o la de transparentar als ulls del sistema valors transcendents com la cultura, el temps, la col·lectivitat, la feminitat, el respecte o la solidaritat, han de deixar pas a lectures del món que incorporin la delicadesa d’anàlisis més oberts i qualitatius, anàlisis que facin aflorar realitats tan plausibles com la que darrera d’un increment del PIB també hi pot haver tristesa...

I és que no s’ha de cometre l’error de plantejar solucions a la crisis ecològica i social basades en el vell paradigma. No es podrà canviar el món només treballant sobre propostes quantitatives (imprescindibles per altra banda), basades en nous models energètics virats cap a fonts renovables, en l’aposta pel reciclatge selectiu i la reutilització, en l’eficiència dels processos productius o en l’optimització dels consums. No es pot canviar un món només posant els esforços a equilibrar uns balanços d’energia i matèria que ens alerten de que això s’acaba, perquè el que s’acaba no és només la terra, sinó la humanitat com a procés evolutiu mil·lenari, com a espècie conscient i racional, però també intuïtiva, emocional, i sobretot interdependent amb tot el que l’envolta. I fins que no recuperem aquests lligams sensibles que ens vinculen amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos no aconseguirem redibuixar un món millor.

Així que no podem quedar-nos estancats sobre la mateixa idea mil cops reescrita, pronunciada i desgastada de desenvolupament sostenible per fer front a la crisis global. Edgar Morín ja apuntava sobre la insostenibilitat del desenvolupament sostenible quan afirmava que: “És necessària una noció més rica i complexa del desenvolupament, que sigui no sols material sinó intel·lectual, afectiva, moral...”[3]. Proposo doncs, seduït per la idea de Morín i convençut de la importància de les formes en els processos de canvi, d’incorporar al concepte de desenvolupament sostenible tot el món fins avui enforatat i invisibilitat de les emocions, la moral, els valors, l’ètica, les intuïcions...suggerint de reescriure’l novament com a desenvolupament sostenible i sensible.

Així, i sota el paraigües de la prudència, pronostico que des d’aquest nou esglaó conceptual es podria obrir tota una nova dimensió des de on cabussar-se dins les incerteses que ens aprompta el futur. Una dimensió que ha de procurar proporcionar visions més complexes, obertes i intuïtives del món, mirades més còmplices, properes i clares de la vida, i també, solucions necessàriament més qualitatives, càlides i creatives.

“Ecoart”, una frontera de retrobament i de canvi.

Necessitem doncs, cims des d’ on l’Educació Ambiental i els projectes transformadors puguin accedir al desenvolupament de la sensibilitat i la complexitat, podent ser l’Art, un d’aquest capcers des d’ on contemplar de forma més amplia, clara, plural i interdependent al món.

L’Art com a catalitzador de creativitat, imaginació, diversitat i llibertat, en les capacitats d’interpretar i de crear nous mons, més sostenibles, equitatius i amables.

Ja existeixen projectes en aquest sentit. “Ecoarte”[4], de la doctora María Novo, que la pròpia autora defineix com “un art mestís, sorgit de la confluència de dos sabers, el científic i l’artístic, per la interpretació del medi ambient”[5] és un exemple de voluntat de marinar a Ciència i Art en el propòsit de construir nous camins per on passejar sense presses, reflexionant amb prudència, i aturant-se, de tant en tant, a contemplar la bellesa que ens concedeix la vida...

Ànimes inquietes a la recerca d’un acord, d’una metàfora, d’una dansa, d’una pinzellada o d’una imatge a l’altre costat de la pell de la càmera, per trobar dins la multiplicitat del món les sotileses que els anàlisis científics i deterministes esborren de la realitat. I es que rere un desastre ecològic no hi ha tant sols litres de contaminants vessats, nombre d’hectàrees afectades, xifres de persones desplaçades o milions de euros perduts; també hi ha llàgrimes que regalimen indissolubles dins rius envernissats, herències culturals enterrades sota muntanyes de residus, desequilibris socials petrificats per llots d’aigües negres solidificades dins les consciències col·lectives, visions paradigmàtiques antropocèntriques i dominants de la vida, immobilitat i ceguera política, ambició i cobdícia de models econòmics insostenibles...

Sembla doncs imprescindible complementar el missatge ambientalista actual, amb les capacitats que la interdisciplinarietat i la sensibilitat poden aportar a l’hora d’aproximar-nos una mica més a la realitat intrarelacional del món, arribant-hi necessariament des de la complexitat, des de el sotrac emocional de les nostres consciències, i amb la curosa certesa de que les interpretacions seran menys borroses, i les solucions, més diverses i agradoses amb la vida...

Sens dubte el món menester d’una carícia, que amb delicadesa, el desperti d’aquest malson social i ecològic...

“però es desperta, al final

i ens desperta”[6]

Xavier Ciuró Parra

Il·lustració: Francesc Piñas

Referències: