Los niños de la crisis


Dentro de unas
semanas tiene que nacer el hijo de unos amigos, el Sergi. Y si la naturaleza es coherente y actúa con un mínimo de sentido común, y tened en cuenta que raras veces se produce esta coyuntura, apostaría a que será un niño muy guapo; los padres lo son, al menos uno de ellos...

Pero a parte de lo guapo, moreno, alto, inteligente, simpático o gracioso que pueda ser al nac
er, lo que si deseo es que por lo menos tenga, o le demos, la oportunidad de ser feliz. Y es que con él, en este 2009 nacerá toda una generación de niños y niñas marcados por un denominador común, la crisis. Una crisis propagandísticamente económica, pero también, y consecuencia de los mismo errores neoliberales, una crisis social y ambiental del todo insostenible que a mi entender, pone en peligro el derecho a la felicidad de esta generación.

Muchas son las cifras que desnudan al mundo de sus pieles de visón, mostrando otro muy distinto, otro dónde las pieles son finas y abrazan con desesperación costillas que prote
gen corazones hambrientos, no solo de comida...también de esperanza...
Cifras que calientan el mundo y los pies de algunos pocos, dejando descalzos y con frío a muchos otros...
Cifras enormes de mareas rotas y esperanzas negrecidas, de ilusiones secas y tierras perdidas, de
árboles rotos y corazones talados, de ríos tristes y ojos contaminados...
Cifras y más cifras que sustituyen hambre por PIB,
rios por litros de agua, desesperación por tasas de migración, bosques por madera, felicidad por abundancia, aire por polución, ética por especulación, naturaleza por recursos, vida por acción...

Es evidente que hay que cambiar las cosas...


Espero que la crisis económica y financiera sea la punta de hilo de la cual tiremos todos para deshacer la manta que ahora mismo arropa solo a unos pocos, y así , empezar a tejer una de nueva, quizás no tan gruesa, pero lo suficientemente grande para dar cobijo a todos...

Y debemos darnos prisa a deshilar para hilar de nuevo; el Sergi, su generación, los niños de la crisis se merecen la caricia de una lana más fina, más amable, más respetuosa, más equitativa...una lana con la que cuando llegue su presente, puedan tejerse su propia manta, puedan tejerse su propia felicidad...



Posted on dimarts, de febrer 03, 2009 by Xavi and filed under | 6 Comments »

6 comentaris:

Anònim ha dit... @ 6 de febrer del 2009, a les 1:28

Els contes que ens expliques ens arriben molt endins, de vegades penso que són tristos, però sempre emotius, sempre sensibles. Felicitats per les reflexions que comparteixes amb nosaltres.

Anònim ha dit... @ 7 de febrer del 2009, a les 0:48

M'has fet emocionar "po"... tant de bò així sigui, pel nostre Sergi i per tota la resta. Un petonàs! per cert, lo de "al menos uno de ellos" anava per mi no? :-)

Anònim ha dit... @ 7 de febrer del 2009, a les 15:47

Com sempre, no deixem de ser víctimes d'un sistema totalment capitalista. Sempre em d'estar lluitant per sobreviure en aquesta vida i a vegades el camí fa pujada.
La "cosa" pinta de color negre per un temps, i esperem que tots siguem bastants forts, inteligents,.. i sobretot que tinguem molta sort per poder donar als nostres fills tot lo millor possible. Però he de dir que ens em tornat bastant consumistes i tenim de tot i més. i amb el tema la crisis em d'apendre un altre cop que només em de comprar lo imprescindible.
MOOOOOOOOOLLLLLLLLLLL!!!!!!
(P.D.: la culpa de tot el que passa són dels mols!)
;)))))))
Montse

Anònim ha dit... @ 17 de febrer del 2009, a les 22:03

Doncs jo crec que no se n'aprendrà..quan les coses tornin a anar més o menys bé, d'aquí a 2 anys almenys, tornarem pels mateixos "derroteros".

Anònim ha dit... @ 21 de febrer del 2009, a les 21:04

el Sergi ja ha nascut i es preciós, sembla que s'assemblarà a la mare per sort, jejeje Espero que sàpiguem educar als nostres fills correctament i que el mon, la societat, agafi un rumb diferent i tornin una serie de valors que crec que s'estan perdent: companyerisme, preocupar-se pels altres, el gust per les coses senzilles, saber viure amb les coses petites i tenir il.lusió per les coses que costen, hem tingut la sort de tenir moltes facilitats nosaltres i les generacions properes, i hem pogu tenir tot lo que materialment desitjavem però potser no sabem valorar tant les coses realment importants que no són pas les materials i que són les que han de fer creixer i avançar a la humanitat. Però em temo que la naturalesa humana no és tan simple i un cop les coses vagin millor per uns ja no hi pensarem més amb les dificultats i penes que passen moltssssssss altres al món.

Gemma

Xavi ha dit... @ 23 de febrer del 2009, a les 16:00

Moltes gracies per tots els comentaris! m'animen a seguir escribint més cosete!
un petó a tots!