La flor del almendro
Me animan mucho vuestros comentarios. Son como tazas de caldo caliente que recomponen mi moral mientras vagabundeo entre escombros de ilusión y oportunidades. Pero a parte de los halagos piadosos con que condimentáis estas sopas calientes de cariño, lo que me ha hecho reflexionar esta vez, han sido las opiniones que algunos me habéis hecho llegar, tanto por el blog como en privado, sobre que los temas son tristes, entristecen y perfilan mi estado de ánimo en una línea constante y monótona, de nuevamente tristeza… Y yo os digo que mi vida no es triste. Sólo es que en el vicioso placer de detenerme en el cubo de las emociones para buscar entre los desperdicios que se acumulan en las callejuelas de mi alma, a menudo encuentro tristezas putrefactas, resignaciones caducadas y viejas melancolías en desuso que, junto a los bonitos escaparates de sonrisas, los parques de felicidad y los balcones con olores a esperanza, conforman el paisaje diario de mis emociones. Y este paisaje es el que es. Los retoques fotográficos prefiero dejarlos para las instantáneas de la realidad.
Las fotografías del alama deben de ser claras, enfocadas y espontáneas. No vale ensayar una mirada, no vale sonreír sin ganas, no vale esconder una lágrima con el pincel del PhotoShop, no vale dar brillo ni color a rostros grises y oscuros, no vale cortar tristeza para pegar felicidad…
Debemos aprender a dejar que nuestras emociones recorran libremente nuestra piel ruborizada, nuestras manos temblorosas, nuestro estómago y sus mariposas, nuestros ojos empapados, nuestro corazón acelerado…sólo así, la tristeza precederá a la alegría, y esta a la melancolía, y luego vendrá el amor, y más tarde la esperanza y más allá la decepción, y de repente nuevamente la ilusión, para volver a la alegría y reencontrar un nuevo amor, y de nuevo la tristeza, y de nuevo decepción, y otra vez la esperanza, y otra vez la ilusión…
No hay que estancar el alma entre los recuerdos y deseos de sentimientos enquistados que no han sido llorados, ni amados, ni sonreídos, ni acariciados...
Hay que dejarse de gilipolleces y dejar de aparentar para empezar a estar. Estar feliz, estar triste, estar esperanzado, estar aburrido, estar divertido, estar enamorado…lo que sea pero estar!! Hay que estar, para poder ser uno mismo…
Y personalmente quisiera deciros, que por cada motivo de tristeza que envuelve mi vida, existen mil que sonríen a mi corazón cada día…tengo una gatita de peluche, tengo una ventana para oler cada año un almendro florecido, tengo fotos en blanco y negro rodeado de cariño, tengo fotos en color rodeado del mismo cariño, tengo dos orejitas de Mickey Mouse que revolotean levantando ternura allá por donde van, conservo antiguos teléfonos que tengo pendiente volver a llamar, conservo un lugar que algún día deseo encontrar, comparto rincones etílicos con palabras embriagadas de amistad, acaricio cada día las finas mejillas enrojecidas en las que guardo mis besos…Como veis, tengo motivos para estar feliz.
Todos, cada día, vivimos instantes que se merecen la atención y el guiño de nuestra felicidad.
Dejadles espacio, dejadles un rinconcito en vuestro corazón…
4 comentaris:
bon dia guapissim! tal i com vas dir el primer que havia de fer avui era entrar al teu blog i de nou estic encantada d'haver-ho fet.
Mentre escolto "poeta encadenado" t'escric el meu comment: estic totalment d'acord amb tu, perquè carai sempre amaguem els sentiments suposadament lletjos e incomodes, que no són ben reals i autentics, que no són els que també ens fan persones, perquè els hem d'amagar com si fossin robots que van tot el dia amb el somriure fixat al careto, perquè pensem que als altres tot els hi va ´bé si realment tots passem moments tristos i és que és així la vida.
Gràcies amic pels teus contes, són un gran aliment pel meu cervell.
Un petonàs.
Gemma
La ment humanificada, engabia de manera habitual les condicions de l'ésser, no solament els sentiments. Això es el que ens diferencia dels animals, de manera que ens amaguem de tot allò que volem fer, i que la resta de gent fa igualmet de manera també amagada. Ens tirem rots cap dins, aguantem i silenciem els pets, tirem desodorant despres de cagar, ens masturbem amb la porta tancada, ens aguantem la picor dels ous en públic... els altres éssers que habiten aquest planeta, no disimulen, ni sentiments ni conductes... a lo millor d'aquesta manera no els cal amagar davall una capa de maquillatge aquell grà que ha sortit on no tenia que sortir, o posar tint a aquella cana que no havia de sortir.
Tot això però, es la reminiscència de la Santa Inquisició, i de la mentalitat judeocristiana que envolta a allò que uns anomenen el món civilitzat!
Felicitats pels amics que t'envolten!
Hola Gemmeta!
Poeta encadenado...l'expressió perfecte del que intento dir. Tot i així crec que es massa cançó per lo simple del meu text...
gràcies per seguir llegint i comentant!
jo seguiré escrivint i escoltant...
un petó!!
Hola anònim,
et dono la benvinguda a tu i a totes les teves erupcions metabòliques expressades en el teu comentari. Així doncs, rots, pets, cagades, picors, corregudes... endavant!!, passeu i empastifeu de idees brillants aquest raconet.
De totes maneres dubto que els individus que ens envolten diàriament tinguin necessitat de malmetre els seus sentits suportant l'externalització de les nostres reaccions metabòliques que principalment i abans fins i tot de desagradables són nostres, i només nostres.
Tot i això, estaria d’acord que en determinades situacions fer-se un pet pot resultar més incòmode que dir t’estimo...D’això un sociòleg te’n podria dir més coses...En qualsevol cas prenc nota i t’emplaço, a un cop analitzades les emocions i els comportaments més primitius per separat, a fer una reflexió sobre els dos aspectes de forma sobreposada. Per que m’entenguis, dir a algú un t’estimo seguit d’un petarró no té els mateixos resultats que un t’estimo i un pet per separat, ni tampoc la simple suma de cadascun d’ells...
Pensem-hi...
Gràcies pel teu comentari anònim. Tot i que la única part en la que estaria totalment d’acord amb tu és la de l’enhorabona pels amics que m’envolten.
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada